Dos anys abans de morir, el meu pare em va donar una maleta petita, plena dels seus escrits, manuscrits i quaderns. Amb el seu habitual aire bromista, burleta, em va dir que volia que me’ls llegís un cop hagués desaparegut, o sigui, després de la seva mort.

«Fes-hi un cop d’ull», va dir, una mica avergonyit. «Potser hi ha alguna cosa que podràs fer servir. Potser quan jo no hi sigui, podràs fer-ne una selecció i publicar-ho.»

Érem al meu estudi, envoltats pels meus llibres. El meu pare buscava un lloc per deixar-hi la maleta, i anava amunt i avall de l’habitació com algú que té ganes de desfer-se d’un pes feixuc. Al final, la va posar discretament en un racó on no feia nosa. Va ser un moment vergonyós que cap dels dos no vam oblidar mai, però quan va haver passat i vam tornar a fer el nostre paper habitual, a prendre’ns la vida amb lleugeresa, a fer bromes, vam recuperar les nostres personalitats sarcàstiques i ens vam relaxar. Vam parlar, com sempre fèiem, de coses trivials de la vida de cada dia, i dels problemes polítics interminables de Turquia, i dels negocis que el meu pare havia emprès i que en general havien fracassat, sense sentir-ne gaire pena.

Recordo que quan el meu pare se’n va anar, vaig estar uns dies passant per davant de la maleta sense tocar-la. La coneixia des de la meva infància, aquella maleta petita, negra, el seu pany i els seus angles arrodonits. El meu pare se l’enduia quan havia de fer un viatge curt i, de vegades, li servia per portar documents a la feina. Em recordava que, quan jo era petit i el meu pare tornava a casa d’un viatge, jo obria aquella maleta petita i li remenava les coses, i ensumava l’aroma de la colònia dels països estrangers. Aquella maleta m’era molt familiar, em recordava tot de coses de la meva infància, del meu passat; però ara ni tan sols podia tocar-la. Per què? Sens dubte, era pel pes misteriós que contenia.

Ara parlaré del sentit d’aquest pes. És el que una persona crea quan es tanca en una habitació, s’asseu en una taula i es retira en un racó per expressar els seus pensaments, és a dir, el sentit de la literatura.

Quan tocava la maleta del meu pare, encara no em podia permetre d’obrir-la, però sabia el que hi havia en alguns d’aquells quaderns. Havia vist que el meu pare hi escrivia. No era la primera vegada que sentia parlar del pes feixuc que hi havia dins de la maleta. El meu pare tenia una gran biblioteca; en la seva joventut, a finals dels anys quaranta, havia volgut ser un poeta d’Istanbul, i havia traduït Paul Valéry al turc, però no havia volgut viure la mena de vida que comporta escriure poesia en un país pobre amb pocs lectors. El pare del meu pare —el meu avi— era un empresari ric; el meu pare havia viscut amb comoditat durant la seva infància i joventut, i no tenia ganes de patir privacions per la literatura, per escriure. Estimava la vida amb tota la seva bellesa, i jo l’entenia.

La primera cosa que em feia guardar les distàncies amb el contingut de la maleta del meu pare era, naturalment, la por que no m’agradés el que hi havia escrit. Com que això el meu pare ho sabia, havia pres la precaució d’actuar com si no es prengués amb serietat el seu contingut. Després de treballar durant vint-i-cinc anys com a escriptor, aquella actitud em sabia greu. Però no em volia pas enfadar amb el meu pare perquè no es prenia la literatura prou seriosament... La meva por de veritat, el que no volia saber ni descobrir, era la possibilitat que el meu pare fos un bon escriptor. No podia obrir la maleta del meu pare perquè era això el que temia. Encara pitjor, ni tan sols podia confessar-m’ho amb franquesa. Si, de la maleta del meu pare, en sortia una autèntica gran obra literària, hauria de reconèixer que dins del meu pare hi havia un home del tot diferent. Era una possibilitat espantosa. Perquè fins i tot a la meva edat, ja avançada, volia que el meu pare fos només el meu pare i no pas un escriptor.

Un escriptor és una persona que passa anys intentant descobrir pacientment el segon ésser que té a dins i el món que el fa ser qui és: quan parlo d’escriure, el primer que em ve al cap no és una novel·la, ni un poema, ni la tradició literària, és una persona que es tanca en una habitació, s’asseu en una taula i, sol, es gira cap al seu interior; enmig de la foscor, construeix un món nou amb paraules. Aquest home —o aquesta dona— pot utilitzar una màquina d’escriure, servir-se d’un ordinador o bé escriure amb una ploma sobre el paper, com ho he fet jo durant trenta anys. Mentre escriu, pot prendre te o cafè, o fumar cigarrets. De tant en tant, es pot aixecar de la taula i mirar per la finestra els nens que juguen al carrer i, si té sort, els arbres i el paisatge, o bé pot mirar la paret. Pot escriure poemes, obres de teatre o novel·les, com faig jo. Totes aquestes diferències vénen després del pas essencial d’asseure’s a la taula i girar-se cap a l’interior. Escriure és convertir la mirada interior en paraules, estudiar el món en què entra aquesta persona quan es retira al seu propi interior, i fer-ho amb paciència, obstinació i alegria. Mentre sec a la taula, durant dies, mesos, anys, afegint a poc a poc paraules noves a la pàgina en blanc, sento com si creés un món nou, com si fes néixer aquella altra persona al meu interior, de la mateixa manera que algú construeix un pont o una cúpula, pedra a pedra. Les pedres que fem servir els escriptors són les paraules. Tenint-les a les mans, adonant-nos de la manera com es relacionen les unes amb les altres, mirant-les de vegades de lluny, de vegades acariciant-les amb els dits i amb la punta de la ploma, sospesant-les, girant-les, al llarg de l’any, amb paciència i esperança, creem mons nous.

El secret de l’escriptor no és la inspiració —que no se sap mai d’on ve—; és la tossuderia, la paciència. Aquella preciosa expressió turca («cavar un pou amb una agulla») em sembla que es va inventar pensant en els escriptors. En les històries antigues, m’agrada i entenc la paciència de Ferhad, que excava muntanyes pel seu amor. En la meva novel·la Em dic Vermell, quan escrivia sobre els antics miniaturistes perses que dibuixaven el mateix cavall amb la mateixa passió durant tants anys, memoritzant-ne cada traç, de manera que podrien haver repetit el mateix cavall a ulls clucs, sabia que parlava de l’ofici d’escriptor i de la meva vida. Si un escriptor ha d’explicar la seva pròpia vida —que l’expliqui a poc a poc, com si fos la història d’una altra persona—, si ha de sentir el poder de la història que li sorgeix de dins, si s’ha d’asseure en una taula i dedicar-se pacientment a aquest art —aquest ofici—, primer ha de tenir alguna esperança. L’àngel de la inspiració (que visita regularment uns pocs i rarament crida els altres) afavoreix l’esperançat i el que confia, i és quan un escriptor se sent més sol, quan té més dubtes sobre el valor dels seus esforços, dels seus somnis i dels seus escrits —quan es pensa que la seva història és només la seva història—, aleshores és quan la musa ve per revelar-li les històries, les imatges i els somnis que dibuixaran el món que vol construir. Si penso en els llibres als quals he dedicat tota la vida, em meravellen aquells moments en què he sentit com si les frases, els somnis i les pàgines que m’han fet extraordinàriament feliç no haguessin sortit de la meva imaginació, sinó que era un altre poder el que les havia descobert i me les havia ofert generosament.

Tenia por d’obrir la maleta del meu pare i llegir-ne els quaderns perquè sabia que ell no havia passat per mateixes les dificultats que jo, que no li agradava la solitud sinó els amics, la gent, els salons, la companyia. Però, després, els meus pensaments van anar en una altra direcció. Aquelles idees, aquells somnis de renúncia i paciència, eren prejudicis que jo havia derivat de la meva vida i de la meva experiència com a escriptor. Hi havia molts escriptors brillants que escrivien envoltats de gent i de la vida familiar, enmig de la companyia i de les converses. A més a més, el meu pare, quan nosaltres érem joves, s’havia cansat de la monotonia familiar, ens havia abandonat i se n’havia anat a París, on —com molts escriptors— s’havia assegut a l’habitació d’un hotel a omplir quaderns. També sabia que eren aquells mateixos quaderns els que hi havia a la maleta, perquè, durant els anys que havien passat abans que me la portés, el meu pare per fi havia començat a parlar-me d’aquell període de la seva vida. Parlava d’aquells anys fins i tot quan jo era petit, però no deia res de les seves vulnerabilitats, dels seus somnis d’arribar a ser un escriptor o de qüestions existencials que l’havien turmentat a la seva habitació d’hotel. Del que em parlava era de les vegades que havia vist Sartre per les voreres de París, dels llibres que havia llegit i de les pel·lícules que havia vist, tot plegat amb la sinceritat eufòrica d’algú que dóna unes notícies molt importants. Quan vaig esdevenir escriptor, no vaig oblidar mai que era en part gràcies al fet que havia tingut un pare que parlava més d’un món d’escriptors que de paixàs o de grans d’autors religiosos. Potser havia de llegir els quaderns del meu pare tenint això al cap, i recordant tot el que devia als llibres de la seva biblioteca. En comptes de parar molta atenció a la qualitat literària dels seus escrits, havia de tenir present que, quan vivia amb nosaltres, al meu pare, com a mi, li agradava estar sol amb els seus llibres i els seus pensaments.

Però mentre mirava amb inquietud la maleta que el meu pare m’havia llegat, vaig sentir que allò també era incapaç de fer-ho. El meu pare de vegades s’estirava al sofà amb els seus llibres davant, deixava el llibre o la revista que tenia a les mans i somiejava, es perdia una bona estona en els seus pensaments. Quan li vaig veure a la cara una expressió molt diferent de la que tenia enmig de les bromes i les discussions de la vida de família —quan vaig veure els primers signes d’una mirada girada cap endins—, sobretot durant la meva infància i primera joventut, vaig entendre, amb inquietud, que era un home descontent. Ara que han passat tants anys sé que aquest descontent és la característica bàsica que fa que una persona es converteixi en escriptor. Per arribar a ser escriptor, no n’hi ha prou amb la paciència i l’esforç: primer de tot, hem de sentir-nos empesos a fugir de la multitud, la companyia, la vida corrent, les coses de cada dia, i a tancar-nos en una habitació. Demanem paciència i esperança perquè puguem crear un món amb la nostra escriptura. Però el desig de tancar-se en una habitació és el primer que ens mou. En els inicis de la literatura moderna, el precursor d’aquesta mena d’escriptor independent —que llegeix llibres per a la satisfacció del seu esperit i que, escoltant només la veu de la seva consciència, discuteix les paraules dels altres, que, entrant en conversa amb els seus llibres, desenvolupa els seus propis pensaments i el seu propi món— és sens dubte Montaigne. Montaigne era un escriptor al qual el meu pare rellegia sovint i que em va recomanar. M’agradaria considerar-me com a part de la tradició d’escriptors que —al lloc que siguin del món, a Orient o a Occident— s’aïllen de la societat i es tanquen en una habitació amb els seus llibres.

Però un cop ens hem tancat, aviat descobrim que no estem tan sols com ens pensàvem. Ens acompanyen les paraules dels que hi va haver abans que nosaltres, de les històries dels altres, dels llibres dels altres, de les paraules dels altres, de tot allò que en diem la tradició. Crec que la literatura és el tresor més valuós que ha acumulat la humanitat en la seva recerca per entendre’s a ella mateixa. Les societats, les tribus i els pobles es fan més intel·ligents, rics i avançats com més atenció presten a les paraules problemàtiques dels seus escriptors, i, com tots sabem, cremar llibres i perseguir escriptors és senyal que se’ns acosten temps foscos i insensats. Però la literatura no és mai només una qüestió nacional. L’escriptor que es tanca en una habitació i que emprèn un viatge pel seu propi interior amb els anys descobrirà aquesta norma eterna de la literatura: ha de tenir l’art d’explicar les seves pròpies històries com si fossin les històries dels altres, i d’explicar les històries dels altres com si fossin les seves, perquè això és la literatura. Però primer hem de viatjar per les històries i els llibres dels altres.

El meu pare tenia una bona biblioteca (de mil cinc-cents volums en total), que era més que suficient per un escriptor. Quan jo tenia vint-i-dos anys, potser no havia llegit tots aquells llibres, però els coneixia tots, un per un; sabia quins eren importants, quins eren lleugers però fàcils de llegir, quins eren clàssics, quins formaven part essencial de qualsevol educació, quins eren relats poc memorables però entretinguts de la història local, i quins eren els autors francesos que el meu pare valorava tant. De vegades, mirava aquella biblioteca des de lluny i m’imaginava que un dia, en una altra casa, reuniria la meva pròpia biblioteca, una biblioteca millor i tot que aquella, que em construiria un món amb llibres. Quan mirava la biblioteca del meu pare des de lluny, em semblava que era un petita imatge del món real. Però era el món vist des del nostre racó, des d’Istanbul. La biblioteca n’era una prova. El meu pare havia reunit aquella biblioteca a partir dels seus viatges a l’estranger, sobretot amb llibres de París i Amèrica, però també amb els que havia comprat a les botigues que venien llibres en llengües estrangeres durant els anys quaranta i cinquanta, i a les llibreries de vell i de nou que jo també coneixia. El meu món és una barreja d’elements locals (nacionals) i occidentals. Als anys setanta, vaig començar a reunir la meva biblioteca. Encara no havia decidit del tot que seria escriptor; com explico a Istanbul, ja sentia que no seria pintor, però encara no estava segur de quin camí seguiria a la vida. Dins meu, hi havia una curiositat incansable, un desig esperançat de llegir i aprendre, però al mateix temps sentia que a la meva vida li faltava alguna cosa, que no podria viure com els altres. Una part d’aquesta sensació anava lligada amb el fet que quan mirava la biblioteca del meu pare sentia que vivia lluny del centre de les coses, que és com en aquells dies ens sentíem tots els que vivíem a Istanbul, teníem la sensació d’estar vivint en una província. Hi havia un altre motiu per sentir-se preocupat i faltat d’alguna cosa; sabia de sobres que vivia en un país que donava poca importància als seus artistes, tant si es tractava de pintors com d’escriptors, i que no els donava cap esperança. Als anys setanta, quan, amb els diners que em donava el meu pare, àvidament, comprava llibres polsosos i gastats als llibreters de vell d’Istanbul, l’aspecte llastimós d’aquelles parades de llibres —i la deixadesa dels pobres venedors, que exposaven els seus articles a la vora dels carrers, als patis de la mesquita, i en cavitats de parets escrostonades— em feia tant d’efecte com els seus llibres.

Pel que fa al meu lloc al món, tant en la vida com en la literatura, tenia la sensació de «no ser al centre». Al centre del món hi havia una vida rica i més emocionant que a la nostra ciutat, i jo, amb tota la gent d’Istanbul, amb tots els turcs, n’estava exclòs. Avui penso que comparteixo aquesta sensació amb la major part de la gent del món. De la mateixa manera, hi havia una literatura mundial, el centre de la qual era molt lluny de mi. En realitat, el que tenia al cap no era la literatura mundial, sinó l’occidental, de la qual els turcs estàvem exclosos. La biblioteca del meu pare n’era una prova. En un extrem, hi havia els llibres d’Istanbul (la nostra literatura, el nostre món local, amb tots els detalls que estimàvem) i, a l’altre extrem, hi havia els llibres d’aquell altre món, l’occidental, al qual el nostre no s’assemblava gens, una falta de similitud que ens proporcionava tant dolor com esperança. Escriure i llegir era com deixar un món per trobar consol en el que l’altre tenia de diferent, estrany i meravellós. Sentia que el meu pare havia llegit novel·les per fugir de la seva vida i per fugir cap a Occident, tal com ho faria jo més tard. O em semblava que els llibres en aquells dies eren coses que agafàvem per fugir de la nostra pròpia cultura, que trobàvem tan faltada de tot. Llegint, i també escrivint, abandonàvem les nostres vides d’Istanbul per viatjar a Occident. Per omplir aquells quaderns, el meu pare havia anat a París, s’havia tancat en una habitació i, després, havia tornat amb els seus escrits a Turquia. Mentre mirava la maleta del meu pare, em va semblar que era això el que m’inquietava. Després de treballar en una habitació durant vint-i-cinc anys per sobreviure com a escriptor a Turquia, m’irritava veure que el meu pare amagava els seus pensaments més profunds dins d’aquella maleta, m’irritava que escriure fos una feina que s’ha de fer en secret, lluny dels ulls de la societat, de l’estat, de la gent. Potser aquest era el motiu principal pel qual estava enfadat amb el meu pare, perquè no es prenia la literatura tan seriosament com jo.

De fet, estava enfadat amb el meu pare perquè no havia portat una vida com la meva, perquè no s’havia barallat mai amb la seva vida, perquè s’havia passat la vida rient, content, amb els seus amics i les persones que estimava. Però una part de mi sabia que també es podria dir que estava més gelós que enfadat, que aquella paraula era més exacta, i això també m’incomodava. Devia ser això quan jo em preguntava amb la meva veu irritada i burleta de sempre: «què és la felicitat?». Ho era creure que vivia una vida profunda en aquella habitació solitària? O la felicitat era portar una vida còmoda dins de la societat, creient les mateixes coses que tothom, o fent com si les creguessis? Era felicitat o infelicitat passar per la vida escrivint en secret mentre feies veure que estaves en harmonia amb tot el que t’envoltava? Però aquestes eren preguntes massa malhumorades. D’on havia tret la idea que la felicitat era el criteri per determinar si una vida era bona? La gent, els papers, tothom actuava com si la felicitat fos el criteri més important de vida. No n’hi havia prou amb això per suggerir que potser valia la pena de descobrir que la veritat era tot el contrari? Després de tot, el meu pare s’havia escapat de la seva família moltes vegades; fins a quin punt el coneixia i podia dir que n’entenia la inquietud?

Això és el que m’impulsava quan vaig obrir la maleta. Tenia un secret, el meu pare, una infelicitat de la qual jo no sabia res, alguna cosa que només podia suportar escrivint-la? Tan bon punt vaig obrir la maleta, vaig recordar l’olor dels seus viatges, vaig reconèixer uns quants quaderns que el meu pare m’havia ensenyat anys enrere, però sense insistir-hi gaire. La majoria dels quaderns que ara tenia a les mans els havia escrit quan, de jove, ens havia deixat i se n’havia anat a París. Mentre que jo el que hauria volgut saber, com de molts escriptors que admirava (escriptors dels quals havia llegit la biografia), era què havia escrit el meu pare i què havia pensat quan tenia la mateixa edat que jo tenia llavors. No vaig tardar gaire a adonar-me que allà no hi trobaria res de semblant. El que em va inquietar més va ser quan, aquí i allà en els quaderns del meu pare, hi apareixia una veu d’escriptor. Vaig dir-me que aquella no era la veu del meu pare; no era autèntica o almenys no pertanyia a l’home que coneixia com a pare. Darrere de la por que el meu pare no fos el meu pare quan escrivia, hi havia una por més fonda: la por que en el fons jo no fos autèntic i que no trobaria res de bo en els escrits del meu pare, això m’augmentava la por de descobrir que el meu pare havia estat influït en excés per d’altres escriptors, i em feia caure en una desesperació que m’afectava tant que, com quan era jove, em feia posar en qüestió la meva vida, el meu ésser mateix, el meu desig d’escriure i el que ja tenia escrit. Durant els meus primers deu anys d’escriptor, vaig sentir aquesta preocupació intensament, i encara que l’havia combatut, de vegades tenia por que un dia hauria de reconèixer la derrota, igual com havia fet amb la pintura, i sucumbir a la inquietud, deixar també d’escriure novel·les.

Ja us he parlat de les dues coses que essencialment vaig sentir mentre tancava i desava la maleta del meu pare: la sensació de viure aïllat en una província i la por que em faltés l’autenticitat. No era pas la primera vegada que experimentava aquelles sensacions. Durant anys de llegir i escriure havia estudiat, descobert, aprofundit en aquelles emocions, en tota la seva varietat i les seves conseqüències imprevistes, les seves interrelacions, els seus desencadenants i la diversitat dels seus matisos. Sens dubte, el meu esperit s’havia vist agitat per la confusió, les susceptibilitats i els dolors difusos que la vida i els llibres m’havien fet sorgir, sobretot de jove. Però només escrivint llibres vaig arribar a una comprensió més completa dels problemes d’autenticitat (per exemple, en Em dic Vermell i El llibre negre) i dels problemes de la vida a la perifèria (per exemple, en Neu i Istanbul). Per a mi, ser escriptor és reconèixer les ferides secretes que portem a dins, unes ferides tan secretes que nosaltres amb prou feines en som conscients, i les explorem amb paciència, les coneixem, les il·luminem, admetem aquests dolors i ferides, i en fem una part conscient del nostre esperit i de la nostra escriptura.

Un escriptor parla de coses que tothom sap però no sap que les sap. Explorar aquest coneixement i mirar com creix és un plaer; el lector visita un món que alhora és familiar i miraculós. Quan un escriptor es tanca en una habitació durant anys per desenvolupar el seu talent —per crear un món—, si fa servir les seves ferides secretes com a punt de partida, està, tant si ho sap com si no, posant una gran fe en la humanitat. La meva confiança ve de la creença que tots els éssers humans s’assemblen, que els altres pateixen també unes ferides com les meves i que, per tant, m’entendran. Tota la literatura de debò sorgeix d’aquesta certesa infantil i esperançada en el fet que totes les persones s’assemblen. Quan un escriptor es tanca en una habitació durant anys, amb el seu gest suggereix una única humanitat i un món sense centre.

Però com es pot veure a partir de la maleta del meu pare i dels colors esmorteïts d’Istanbul, el món sí que té un centre, i ens queda molt lluny. Als meus llibres he descrit amb un cert detall que aquest fet bàsic suscita una sensació txekhoviana de la provincialitat, i que em fa qüestionar-me la meva autenticitat. Sé per experiència que la gran majoria de persones d’aquest planeta viuen amb les mateixes sensacions, i que molts pateixen d’una sensació més intensa d’insuficiència, de falta de seguretat i de degradació que jo. Sí, els problemes més grans de la humanitat encara són la falta de terra i de casa, i la gana... Però actualment les televisions i els diaris ens expliquen aquests problemes fonamentals més de pressa i de manera més senzilla que la literatura. El que la literatura ha de narrar i investigar avui dia són les pors bàsiques de la humanitat: la por de quedar exclòs i la por de no servir per a res, i la sensació de no tenir gens de valor que sorgeix amb aquestes pors; les humiliacions col·lectives, les vulnerabilitats, les ofenses i els suposats insults, i les fanfarronades nacionalistes i les inflamacions semblants... Sempre que em trobo davant d’aquestes sensacions i del llenguatge irracional i exagerat en què se solen expressar, sé que toquen una foscor que tinc a dins. Sovint hem estat testimonis de persones, societats i nacions de fora del món occidental —amb les quals em puc identificar fàcilment— que sucumbeixen a pors que de vegades els porten a cometre estupideses, totes per culpa de la por de ser humiliats i d’aquesta susceptibilitat. També sé que a l’oest —un món amb el qual em puc identificar amb la mateixa facilitat—, les nacions i les persones, imbuïdes d’un orgull excessiu en la seva riquesa i amb el fet d’haver-nos portat el Renaixement, la Il·lustració i la modernitat, han caigut en una autocomplaença que és gairebé igual d’estúpida.

Això significa que no només el meu pare sinó tots donem massa importància a la idea d’un món amb un centre; mentre que allò que ens empeny a tancar-nos en una habitació durant anys per escriure és una fe en tot el contrari: la creença que un dia els nostres escrits seran llegits i entesos, perquè totes les persones del món s’assemblen. Però, pel que va escriure el meu pare i pel que he escrit jo, sé que aquest és un optimisme inquiet, ferit per la irritació d’estar relegat als marges, de quedar exclòs. L’odi i l’amor que Dostoievski va sentir per Occident durant tota la vida també els he sentit jo moltes vegades. Però he entès una veritat essencial, si tinc raons per ser optimista, és perquè he recorregut amb aquest gran escriptor la seva relació d’amor-odi amb Occident i he contemplat l’altre món que ell ha construït més enllà.

Tots els escriptors que han dedicat la seva vida a aquest ofici coneixen aquesta realitat: sigui quin sigui el nostre propòsit original, el món que creem després d’anys i anys d’escriure amb esperança, al final, es desplaça a llocs molt diferents. Des de la taula on treballàvem amb tristesa i ràbia, hem fet cap a l’altre extrem de la tristesa i la ràbia, a un altre món. No podria ser que el meu pare hagués arribat a un món així? Com la terra que comença a prendre forma de mica en mica, que s’alça a poc a poc entre la boirina amb tots els seus colors com una illa a la qual s’arriba després d’un llarg viatge per mar, aquest altre món ens meravella. Quedem encisats com ho quedaven els viatgers occidentals que viatjaven des del sud per contemplar com Istanbul emergia de la boirina. Al final d’un viatge iniciat amb esperança i curiositat, allà hi ha una ciutat de mesquites i minarets, una barreja de cases, carrers, turons, ponts i pendents, tot un món. Quan el veiem, ens vénen ganes d’entrar-hi i perdre’ns-hi, com ens podríem perdre en les pàgines d’un llibre. Després d’asseure’ns en una taula perquè ens sentim provincians, exclosos, al marge, enfadats o molt melancòlics, hem descobert tot un món més enllà d’aquests sentiments.

El que sento ara és el contrari del que vaig sentir en la meva infància i joventut; per a mi, el centre del món és Istanbul. No només perquè m’hi he passat gairebé tota la vida, sinó també perquè, després de trenta-tres anys, n’he narrat els carrers, els ponts, la gent, els gossos, les cases, les mesquites, les fonts, els herois estranys, les botigues, els personatges famosos, els racons foscos, els dies i les nits, fent-los part de mi, incloent-los tots. A partir d’un determinat moment, aquell món que havia inventat, aquest món que només existia al meu cap, va arribar a ser més real per a mi que la ciutat on vivia. Llavors aquesta gent i aquests carrers, objectes i edificis va semblar que començaven a parlar entre ells, que començaven a relacionar-se de maneres que jo no havia previst, com si visquessin no només en la meva imaginació o en els meus llibres, sinó pel seu compte. Aquell món que havia creat com un home que cava un pou amb una agulla em semblava més real que cap altra cosa.

Mirant la maleta del meu pare, vaig pensar que podria ser que ell també hagués conegut aquella felicitat durant els anys que havia estat escrivint; no havia de tenir prejudicis sobre ell. Li estava molt agraït: no havia estat mai un pare corrent, que mana, prohibeix, que domina i castiga, sinó un pare que sempre m’havia deixat lliure i sempre m’havia demostrat el màxim respecte. Sovint he pensat que si he estat capaç, de tant en tant, de fer funcionar la meva imaginació com la d’un nen, és perquè, a diferència de molts amics meus d’infància i joventut, el meu pare no em feia por, i de vegades he cregut molt sincerament que havia arribat a ser escriptor perquè el meu pare, de jove, també havia volgut ser-ne. Havia de llegir-lo amb tolerància, intentant comprendre el que havia escrit en aquelles habitacions d’hotel.

Amb aquests pensaments esperançats, em vaig acostar a la maleta, que encara era al mateix lloc on el meu pare l’havia deixat; servint-me de tota la meva força de voluntat, vaig llegir uns quants quaderns i manuscrits. Què havia escrit el meu pare? Recordo unes quantes vistes des de finestres d’hotel a París, uns quants poemes, paradoxes, anàlisis... Mentre ho escric, em sento com algú que ha estat en un accident de trànsit i s’esforça per recordar com ha passat, mentre que alhora té por de recordar massa. Quan era petit i el meu pare i la meva mare estaven a punt de començar a barallar-se —quan hi havia un d’aquells silencis mortals—, el meu pare posava de seguida la ràdio per canviar l’ambient, i la música ens ajudava a oblidar-ho tot més de pressa.

Canviem de to amb unes quantes paraules amables que faran, espero, un efecte com el de la música. Com sabeu, la pregunta que es fa més sovint als escriptors és la següent: «per què escrius?». Escric perquè tinc una necessitat innata d’escriure! Escric perquè no puc fer una feina normal, com l’altra gent. Escric perquè vull llegir llibres com els que jo escric. Escric perquè estic enfadat amb tots vosaltres, enfadat amb tothom. Escric perquè m’agrada passar-me tot el dia tancat en una habitació escrivint. Escric perquè no puc suportar la realitat si no és canviant-la. Escric perquè vull que els altres, tothom, sàpiga quina mena de vida hem viscut i continuem vivint a Istanbul, a Turquia. Escric perquè m’agrada l’olor del paper i de la tinta. Escric perquè crec en la literatura, en l’art de la novel·la, més que en cap altra cosa. Escric perquè és un costum, una passió. Escric perquè tinc por que m’oblidin. Escric perquè m’agrada la celebritat i l’interès que això comporta. Escric per estar sol. Potser escric perquè espero entendre per què estic tan i tan enfadat amb vosaltres, tan i tan enfadat amb tothom. Escric perquè m’agrada que em llegeixin. Escric perquè un cop he començat una novel·la, un assaig, una pàgina, haig d’acabar-lo. Escric perquè tothom espera que escrigui. Escric perquè tinc una fe infantil en la immortalitat de les biblioteques i en el lloc que hi ocuparan els meus llibres. Escric perquè és emocionant convertir tota la bellesa i la riquesa de la vida en paraules. Escric no pas per explicar una història, sinó per compondre-la. Escric perquè vull fugir de la sensació que hi ha un lloc on haig d’anar però on —com passa en els somnis— no puc arribar. Escric perquè no he aconseguit ser feliç. Escric per ser feliç.

Al cap d’una setmana de venir al meu despatx a deixar-me la maleta, el meu pare va tornar a visitar-me; com sempre, em portava xocolata (oblidava que jo ja tenia quaranta-vuit anys). Com sempre, vam riure parlant de la vida, de política i de tafaneries de família. En un moment determinat, el meu pare va posar els ulls al racó on havia deixat la maleta i va veure que l’havia canviat de lloc. Ens vam mirar. Hi va haver un silenci incòmode. No li vaig dir que havia obert la maleta i havia provat de llegir-ne el que contenia. Vaig desviar la vista. Però ell ho va entendre. I jo vaig entendre que ell ho havia entès. I ell va entendre que jo havia entès que ell ho havia entès. Però tot aquest enteniment només va durar uns segons. Perquè el meu pare era un home feliç i de bon tracte, que estava segur d’ell mateix; em va somriure com feia sempre. I quan se’n va anar, em va repetir les boniques paraules d’ànim que em deia sempre, com fa un pare.

Com sempre, el vaig mirar marxar, envejant-li la felicitat, la tranquil·litat i el seu temperament impertorbable. Però recordo que aquell dia vaig sentir un esclat d’alegria dins meu que em va fer vergonya. La va provocar la idea que potser jo no vivia una vida tan còmoda com ell, no havia portat una vida tan feliç i despreocupada com ell, però jo l’havia dedicat —com ja ho haureu comprès— a escriure... Em feia vergonya haver pensat aquelles coses del meu pare. Justament el meu pare, que no m’havia fet mai cap mal, que sempre m’havia deixat lliure. Tot plegat ens hauria de recordar que l’escriptura i la literatura estan íntimament lligades a una falta de centre en les nostres vides, i als nostres sentiments de felicitat i de culpa.

Però la meva història té una simetria que immediatament em va recordar una altra cosa aquell dia, i que em va inspirar un sentiment de culpa encara més profund. Vint-i-tres anys abans que el meu pare em deixés la seva maleta, i quatre anys després que jo, a l’edat de vint-i-dos anys, hagués decidit fer-me novel·lista, abandonar-ho tot i tancar-me en una habitació, vaig acabar la meva primera novel·la, Cevdet Bey i els seus fills; amb les mans tremoloses, vaig donar al meu pare una còpia mecanografiada del llibre encara no publicat, perquè la llegís i em digués què en pensava. No era senzillament perquè confiava en el seu gust i en la seva intel·ligència; la seva opinió era molt important perquè ell, a diferència de la meva mare, no s’havia oposat al meu desig de ser escriptor. En aquell moment el meu pare no era amb nosaltres; era lluny. Vaig esperar amb impaciència que tornés. Quan va tornar, al cap de dues setmanes, vaig córrer a obrir-li la porta. El meu pare no va dir res, però de seguida em va abraçar d’una manera que vaig entendre que volia dir que el llibre li havia agradat molt. Durant una estona, ens vam quedar callats, en aquell silenci incòmode que sovint acompanya els moments de gran emoció. Després, quan ens vam calmar i ens vam posar a parlar, el meu pare va fer servir un llenguatge recarregat i exagerat per expressar la seva confiança en mi i en la meva primera novel·la; em va dir que un dia guanyaria el premi que ara, amb molta felicitat, he vingut a recollir.

Ho va dir no pas perquè intentés convèncer-me de la seva bona opinió ni perquè em volgués proposar aquest premi com a meta; ho va dir com un pare turc que dóna ànims al seu fill i li diu: «Un dia seràs paixà!». Durant anys, sempre que em veia, m’animava repetint les mateixes paraules.

El meu pare va morir el desembre del 2002.

Avui, davant de l’Acadèmia Sueca i dels seus distingits membres que m’han concedit aquest gran premi, aquest gran honor, m’agradaria molt que el meu pare fos entre nosaltres.

 

Traducció de Carles Miró