Bromera utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si segueixes navegant entenem que ho acceptes.

XXI Premi de Novel·la Ciutat d'Alzira

Premis de Novela Ciutat d'Alzira 2009 - Joan Pons - EDICIONS BROMERA

 

XXI Premi de Novel·la
Ciutat d'Alzira

Obra guanyadora
 
La casa de gel

Joan Pons


Joan Pons


(JPG, RGB, 300 dpi, 365 Kb)  
 

Joan Pons

Joan Pons (Ferreries, Menorca, 1960) és llicenciat en filologia catalana per la Universitat de Barcelona i autor d’una desena de novel·les. Entre les seues obres per a adults, les quals li han valgut diversos premis, hi ha No cregui el que diuen de mi (Premi Francesc d’Albranca), Nàufrags (Premi Joan Ramis i Ramis), El laberint de les girafes, Homes sols (Premi Fundació Enciclopèdia 

Catalana), Sorra a les sabates (distingida entre les tres millors de l’any 2005, segons el jurat del Premi Salambó) o Barba-rossa, que serà traduïda al rus pròximament. També és autor de la novel·la juvenil Remant cap al sol (Premi Joaquim Ruyra). A més, el 1992 va fundar la Revista Post-al, la primera publicació qualificada com a ciber-punk de l’Estat espanyol.  


La casa de gel

L’hivern de 1740 Europa va patir una terrible onada de fred. A Rússia, l’emperadriu Anna Ivanovna va manar construir una casa de gel, a mida natural i amb tot luxe de detalls. No contenta amb la seua obra monumental, l’ociosa emperadriu va decidir celebrar-hi una boda entre el bufó de la cort i una de les seues criades, i va fer que passaren la nit de noces entre els blocs de gel. Aquesta horrible història colpeix profundament Arístides Vallès, veterà de la Divisió Blava, quan la sent per boca dels pagesos i dels presoners russos durant el setge de Leningrad. Per això, de tornada a la seua Menorca natal, construeix una simbòlica casa de gel per protegir la seua dona i el seu fill d’un horrible secret, que va protagonitzar a la Fortalesa de La Mola, durant les darreries de la Guerra Civil.

Simó Vallès –un jove amb un físic simiesc similar al del bufó de l’emperadriu i que s’autodenomina «l’home més lleig del món»– es rebel·la i, durant l’escriptura d’una novel·la que transcorre paral·lela a l’amor que sent per una peixatera seductora anomenada Eulàlia, investiga el terrible secret que ha turmentat el seu pare. Les parets de la casa de gel es fonen i, en el corrent que flueix inexorable fins a la mar, trobarà, no solament la veritat, sinó també el misteri de la complexitat de l’amor.


Declaracions de Joan Pons

«La casa de gel segueix la línia estilística de la meua anterior novel·la, Barba-rossa, i està escrita en un estil àgil i dinàmic, a base de breus capítols que són com fragments d’un tot unitari que és la novel·la.»

«Crec, com el protagonista de La casa de gel, Simó Vallès –«l’home més lleig del món»–, que una novel·la ha de crear una imatge que justifique les paraules que l’han creada. La imatge de la novel·la és el gel, entès, com diu el poeta Robert Frost, com “la Veritat nua”. O la casa de gel sencera, que ens protegeix del món exterior amb les seues parets domèstiques. O les anguiles que naden dins l’aigua de la cisterna com una humida caverna de Plató, i que poden ser una metàfora de la Guerra Civil espanyola.»

«Sense ser una novel·la política, ja que és més aviat un cant a la vida i a l’amor, el missatge de La casa de gel és clar pel que fa a la memòria històrica: s’ha de conèixer el passat i lluitar contra els constructors de cases de gel que pretenen protegir-nos de la veritat.»

«Estic contentíssim d’haver guanyat el Premi Ciutat d’Alzira i tenir la possibilitat de publicar en l’editorial més important del País Valencià, com és Bromera. He publicat tota la meua obra en editorials de Barcelona i he constatat aquesta negativa fragmentació cultural dels tres territoris: Catalunya, Illes Balears i País Valencià, grans desconeguts a pesar de parlar una mateixa llengua amb elements lingüístics variats que l’enriqueixen.»


Pàgina


© Edicions Bromera, 2009