Bromera utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si segueixes navegant entenem que ho acceptes.

XV Premi de Novel·la Ciutat d'Alzira

XV Premi de Novela Ciutat d'Alzira 2003 - Silvestre Vilaplana- EDICIONS BROMERA

 plcalz.jpg (15452 bytes)

XV Premi de Novel·la
Ciutat d'Alzira

Guanyador amb la novel·la
Les cendres del cavaller

Silvestre Vilaplana




(JPG, RGB, 300 dpi, 468 Kb)

premi1.gif (4976 bytes)

Silvestre Vilaplana

Silvestre Vilaplana (Alcoi, 1969) és llicenciat en filologia catalana i, a més de treballar com a professor de secundària, ha conreat la narrativa i la poesia.

En 1999 va ser finalista del Premi Bancaixa de Narrativa Juvenil per Els dimonis de Pandora. També ha publicat La mirada d’Al-Azraq, Premi Narrativa Jove de Novel·la 1998, i Les urpes del diable, el 2001.

Entre els seus reculls de poemes, amb els quals ha obtingut nombrosos guardons, destaquen La senda de les hores, Premi 25 d’abril de Poesia 1998, Aigües de clepsidra, Premi Paco Mollà de Poesia 1998, i Calendari de silencis, Premi Nacional Miguel Hernández 1999.

També ha estat jurat en diversos certàmens literaris i té experiència com a guionista i col·laborador en diversos mitjans de comunicació.

Ha rebut el XV Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira per Les cendres del cavaller.


Les cendres del cavaller

Joanot Martorell, l’autor del Tirant lo Blanc, és vell i sent arribar la mort. Ho ha perdut tot: diners, amics, prestigi. La seua misèria arriba a ser tan gran que es veu obligat a empenyorar la seua joia més valuosa: el Tirant. Aquesta situació el porta a escriure una llarga carta a Martí de Galba en un intent perquè la seua novel·la siga publicada i sobrevisca, d’aquesta manera, a la destrucció a què ell i el món dels cavallers estan abocats. En primera persona, el mateix Martorell relata la seua vida, tan intensa com dissortada: la lluita per conquerir Nàpols al costat d’Alfons el Magnànim, les disputes entre els membres de la seua decadent nissaga, les conseqüències del seu caràcter impulsiu i guerrer, les intrigues viscudes com a conseller del príncep de Viana o la seua actuació com a bandoler a València i les relacions amb el seu cunyat Ausiàs March o amb Roís de Corella. Són els episodis d’una història que sempre han amagat les pàgines del Tirant.

Les cendres del cavaller és l’apassionant biografia novel·lada d’un gran mite, Joanot Martorell. Les seues planes ens conviden a ser testimonis del periple vital d’aquest famós cavaller –la vida regalada de les corts, les batalles, les traïcions i les misèries dels monarques– justament a l’Europa en decadència del segle xv, quan el món dels cavallers s’esfondra irremissiblement. Partint d’una sòlida base documental, Les cendres del cavaller s’acosta a l’esperit lingüístic de l’època en un llenguatge actual per reflectir fidelment una realitat històrica, fantasiejant, però, amb els elements que són encara incògnites en la vida d’una de les famílies valencianes més emblemàtiques de tots els temps: els Martorell.


Declaracions de Silvestre Vilaplana

«Em resultava estrany que ningú abans no s’haguera plantejat d’escriure la vida de Martorell. Possiblement si fórem un país normal, Martorell tindria quatre novel·les on apareixeria com a personatge, dues pel·lícules sobre ell i el seu Tirant i una sèrie de televisió que contaria la seua vida. És a dir, el mateix que fan els de cultura anglesa amb Shakespeare i els espanyols amb Cervantes i, en general, totes les nacions amb els seus mites literaris.»

«La vida de Martorell té tots els ingredients per a ser atraient: una actitud bel·licosa, viatges, aventures, amors, ruïna econòmica, relacions amb les més altes jerarquies de poder... I, en el fons, la seua és la història d’un perdedor, d’un cavaller en una època en què els cavallers comencen a no tenir sentit.»

«No volia mentir sobre cap dels fets demostrats. Per tant, la novel·la parteix de la realitat i ompli els buits que hi manquen. Açò crea problemes. De vegades perquè has d’imaginar quina és la causa d’uns fets aparentment incomprensibles, de vegades perquè Martorell actua mogut per uns sentiments que has d’endevinar. I, sobretot, el més difícil era no poder manipular la realitat perquè els fets foren com a mi m’hauria agradat, i no com en realitat van ocórrer. El fet de sentir passió pel personatge et fa desitjar millor sort per a ell.»


Veredictes PLCA 2002
Pàgina


Edicions Bromera, 20033