XIII Premi de Novel·la Ciutat d'Alzira

Un pintor que vol reeixir fa creure que viatja a Roma per a centrar-se en la creació una temporada, gràcies a una beca. On va realment és a un minúscul poble de la costa valenciana, on viurà tres mesos d’hivern ocult, pintant i escrivint un dietari apòcrif sobre l’experiència a Roma. Un dia rep, en el seu retir, un anònim, i això marca l’inici d’una sèrie d’esdeveniments que el submergiran en un bosc de perplexitats on les pintures d’Edvard Munch, els textos de Roís de Corella i els madrigals de Gesualdo di Venosa es barrejaran amb l’alienada clientela d’una discoteca, amb una ombra que apareix i desapareix i amb una germandat clandestina, tot formant un entramat complex que anirà revelant al pintor el verso del món, allò que hi ha per la part de darrere, més enllà de les falses aparences.

Verso és un conglomerat on s’entrecreuen la narració en tercera persona, el monòleg interior, l’escriptura dietarística, els contes, els aforismes, les reflexions sobre art, les cites..., i on tot va interrelacionant-se i creant tensió a mesura que avancen les pàgines. Una obra apassionant, plena d’imatges i pensaments que no abandonaran fàcilment el lector.

MANUEL BAIXAULI (1963, Sueca) es dedica a pintar i a escriure. El seu primer llibre, Espiral (Columna, 1998), és un recull de contes molt breus que va guanyar el Premi Ciutat de Badalona 1998. Verso és la seua primera novel·la.

«Verso és un collage on barrege estils i continguts diversos, on parle de l’agonia que viu la pintura en el món actual, dels poders ocults que dominen la societat, del fracàs, del ressentiment, de l’alienació i de la paranoia. Està situada en l’època històrica que més em preocupa: l’actual. És una novel·la molt visual. D’altra banda, tota la història té l’aire de la música renaixentista que escoltava mentre la vaig escriure: Palestrina, Victoria, Gesualdo i una gravació que vaig fer del so de la mar. Vull que el lector se senta, en acabar-la, més viu; és a dir, més ignorant i ple de dubtes que abans. Per a mi, la literatura té eixa funció: fer sentir, fer pensar. Una arma contra la letàrgia.»