|
|
|
De les imatges d'aquesta web © Edicions Bromera 2007 |
|
|
Un relat colpidor que no et deixarà indiferent.
Escrita en primera persona, aquesta novel·la relata el procés d’autodestrucció en què s’endinsa voluntàriament la protagonista. A través del relat de fets insignificants o dels records que afloren vius en els moments de lucidesa de Marina Mercadal, el lector aconsegueix aprofundir en la personalitat d’aquesta dona turmentada que no el deixarà indiferent.
Esperança Camps (Ciutadella, 1964) és llicenciada en Ciències de la Informació i treballa com a redactora d’informatius a Canal 9. Enllà de la mar (Bromera, 2004), guardonada amb el XXV Premi Joanot Martorell, va inaugurar amb força la seua trajectòria com a narradora, que es va confirmar quan la seua segona novel·la, Quan la lluna escampa els morts (Bromera, 2005), va ser elegida guanyadora del XVI Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira. També és autora de Ja t’ho diré, dos o tres rams de locura (2003), la biografia del mític grup de rock menorquí. Amb Eclipsi –guardonada amb eI I Premi Bancaixa de Narrativa Vicent Andrés Estellés– Esperança Camps es consolida com una de les narradores de més èxit dels darrers anys.
T’oferim algunes declaracions de Marina Mercadal, perquè conegues millor la protagonista d’Eclipsi.
«Fins el dia de l’eclipsi tenia una vida normal i molts enginys tecnològics, connexions sense fil i antenes parabòliques. Fins el dia de l’eclipsi, Tomàs i jo érem una parella convencional i acomodada. Molt de dretes, ell, i bastant de dretes, jo.» «Em creia gran, jo, quan pensava que tenia la vida d’un escriptor novell a les meues mans. Només havia d’alçar o abaixar el polze. Els autors temien les crítiques que publicava al suplement del diari. Ells no en tenien ni idea que el seu futur no m’anava ni em venia, que molts llibres els llegia amb fàstic, que m’hauria deixat subornar per l’amo de qualsevol editorial per tal de deixar bé una figura emergent però mediocre. No em penedesc d’haver-me clavat al llit amb un autor novell que cercava una bona crítica.»
«Jo ja no sóc una persona. [...] Estic boja i malalta terminal i sóc un alcohòlica, i sóc una assassina i una pressumpta suïcida.»
«Jo he triat quina ha de ser la meua manera de morir, que no és altra que la deconstrucció. És molt fàcil. Es tracta d’anar piconant a poc a poc els fonaments del meu cos, destruir-lo cèl·lula a cèl·lula, teixit a teixit, per contemplar com finalment es dissol per ser engolit per l’arena blanca de la platja que tant em molesta contemplar des d’aquí.»
«Jo sóc aquella que ha fet tractes amb el dimoni.
Jo sóc aquella que vol morir a poc a poc.
Si he començat un procés autodestructiu ho he fet plenament conscient de com vull acabar. Jo mateixa m’he clavat dins d’aquest fangar perquè m’agrada imaginar monstres de pedra i ombres informes, i ports deserts, i sirenes mudes.»
Dimecres 18 d’abril, a Alaior, Menorca.
Dijous 19 d’abril, Ciutadella de Menorca.
A les 20 hores, a la Biblioteca de Ciutadella.
Dimecres 25 d’abril, València.
Divedres 27 d’abril, a Barcelona.
Divendres 25 de maig, a Burjassot.
Divendres 8 de juny, a Vila-real. |
|